L'afirmació de la directora general d'Agricultura i Ramaderia que 

"la ramaderia intensiva no és viable ambientalment", a banda de

criminalitzar agricultors i ramaders sense justificació, suposa 

assumir el seu propi fracàs i el del Departament d'Agricultura. 

I això hauria de tenir conseqüències: la seva dimissió.

La ramaderia intensiva sí és viable ambientalment! És ben sabut que Del porc s'aprofita tot, com diu el ben conegut adagi català: fins i tot els seus excrements, s'hi pot afegir. És que per obtenir les produccions agrícoles és imprescindible aportar-hi els nutrients que necessiten; i aquest ha estat el destí tradicional dels fems i dels purins. Sense nutrients no hi ha producció, no hi ha collita. El problema ve quan es desequilibra els fems que tenim disponibles i els nutrients que necessiten els cultius de l'entorn, que és el que ha passat a les zones altament ramaderes. Comarques (Osona, Segrià, Noguera, Alt Empordà, ...), regions (Catalunya, Aragó, Múrcia, ...) i països sencers en el seu conjunt (Espanya, Alemanya, Dinamarca, Països Baixos, França, ...) tenen aquesta problemàtica, i per això sorgeix l'any 1991 en el sí de la Unió Europea la "Directiva nitrats" per evitar que aquest excés acabi contaminant els aqüífers.

Aquesta Directiva marca l'objectiu d'evitar la contaminació, i és cada estat membre qui ha de dictar la normativa pròpia, la que vulgui, per donar-hi compliment. En el marc competencial espanyol són les Comunitats Autònomes les que ho han d'executar. I és en aquest context que la Generalitat ha dictat normatives des de fa més de vint anys. El resultat és que la contaminació de les aigües subterrànies, les que bevem, no ha millorat, estem igual que al principi. És per això que la situació, a Catalunya, és de fracàs.

Hi ha llocs, però, que sí han millorat la seva situació. Potser seria bo anar a aprendre on ho fan be ... i, si no es tenen idees noves, copiar. Per tant, la realitat més enllà de casa nostra, be que demostra que la ramaderia intensiva sí que és viable ambientalment. Al sud, la Regió de Múrcia és qui té la normativa més exigent i eficient a tot Espanya ja que demana analítiques de terres, d'aigua i dels fems. Al nord, Dinamarca preveu l'adobat en funció del rendiment real del cultiu, que això sí és atendre les necessitats reals dels cultius. A tot arreu es pot aprendre, tant al sud com al nord. 

La normativa catalana no està feta per evitar la contaminació sinó per justificar-se 

Sembla que el Departament d'Agricultura fiava i esperava un èxit quasi miraculós al Decret dictat l'any passat. Quan es fa una norma amb cent pàgines, que són les que té el Decret avui vigent, mentre que les normes equivalents de la resta de Comunitats Autònomes ronda les vint pàgines, el que es pretén no és regular objectivament i amb criteris tècnics un sector específic sinó tenir motiu per sancionar. Sancionar a molts, potser a tots, sancionar per incompliment de circumstàncies absurdes algunes d'elles.

És ja tradició —perquè així es ve fent en tots els Decrets sobre nitrats promulgats— que la normativa catalana faci una regulació que el propi Departament d'Agricultura incompleix.
I ara, amb aquest nou Decret, doncs igual. En poso un exemple. La normativa recull i conté tot el que la Directiva europea diu que s'ha de considerar en la regulació dels nitrats.
S'indica que la quantitat aportada de nitrogen ha d'estar en funció del rendiment del cultiu (que, a més, és del tot lògic); indica el mètode de càlcul i dóna nombroses taules de valors que cal aplicar en funció dels cultius, comarques, tipus de fems, ..... Hi dedica nou pàgines. En canvi, quan es fa la proposta de fertilització a través del seu programa informàtic d'ús obligatori, aquest programa assigna la mateixa quantitat de nitrogen a cultius dels quals el mateix Departament d'Agricultura dóna rendiments del doble en unes comarques respecte d'altres i, per tant, segons aquesta normativa, en un cas l'aplicació de nitrogen hauria de ser també el doble respecte de l'altra. I no és així, la quantitat que calcula és la mateixa. Tampoc contempla les especificitats dels cultius de produccions molt més elevades que les usuals, com és el cas de les zones de regadiu que en un any admeten dues produccions, singularitats com aquesta que estan previstes a la Directiva Europea.

Això demostra que la finalitat de la norma no és resoldre el problema. Nomé serveix per justificar davant la Unió Europea que Catalunya dicta normes molt estrictes i que, si no es resol el problema de la contaminació, és per les infraccions d'agricultors i ramaders. No obvio que algú no fa les coses be, i el que vol tothom —agricultors i ramaders més que ningú— és que es corregeixi, no que es criminalitzi a tot el sector.

El que no és viable és el descontrol del Departament d'Agricultura 

Altra mostra dels incompliments del Departament d'Agricultura és la deixadesa en emetre els informes necessaris (perquè els Ajuntaments, que són els que atorguen les llicències, els precisen) de cada planificació de la fertilització que el ramader fa.
Planificació que és canviant en el temps i que, per tant, té la vida que té, que en cap cas és eterna ni indefinida, sinó que va variant al llarg dels temps. No es compleix el termini de trenta dies que tenen per emetre l'informe cosa que porta a la paralització dels expedients de reforma, de millora, d'actualització de les granges, paralitzant, sovint per anys, inversions empresarials. Quin país aguanta que els projectes empresarials tardin anys a resoldre's? I quan es reclama al Departament d'Agricultura que informin els expedients cap resposta s'obté, ni contesten, maltracten, menystenen tan als tècnics com als propis ramaders que demanem una cosa tan estranya (!) com que facin la seva feina. Aquest és el nivell actual del Departament d'Agricultura. Ah, per resoldre aquests atzucacs, si informes a través d'instància oficial a la pròpia Consellera, llavors sí, llavors es resol.

Senyora directora general d'Agricultura i Ramaderia: dimiteixi, o cessin-la 

Si la directora general reconeix la insostenibilitat del que ella és responsable, és ben evident que, quan sigui conscient del que ha dit i de la gravetat que suposa, la conseqüència hauria de ser la immediata dimissió. No ho farà. Les persones que tenen la responsabilitat de dictar les normes que han de garantir que la ramaderia intensiva tingui la mateixa consideració i resultat que els altres llocs de densitat ramadera equivalent, i que no han estat capaces de fer-ho, el que han de fer és deixar la seva feina, feina que no han sabut fet. I si no, per això els seus superiors han de prendre les decisions equivalents: cessin-la i busquin algú altra que encara no hagi demostrat la seva incapacitat.

I el sector, que no hi diu res?

Un ‘fet diferencial’ del sector agrícola i ramader català és la capacitat inesgotable d'entomar tot el que se li posa per davant. Això sí, amb escarafalls, tractorades, protestes i similars actuacions que deixen, però, ben tranquils als responsables del Departament. Seria bo conèixer, doncs, què hi diu el sector davant la criminalització que se li fa: sindicats agraris, patronals, associacions d'agricultors i ramaders, col·legis
professionals, universitats, tècnics del propi Departament d'Agricultura, partits polítics.
Algú hi diu res més?